Reaccions d'una lleona blanca

Li feia gràcia

2012-01-25T23:02:00.001+01:00

Quan ella reia, es tornava tot brillant, meravellós.

De volta al pis, m'asseia al menjador amb la màquina d'escriure col·locada damunt una tovallola per amortir el tecleig i omplia folis. La nit era llarga i densa.

Aquell dimecres de juny, després de l'últim examen i la tristor de dos cossos que s'hauran de separar, de la tendresa que poden expressar les mans i d'un adéu tan dur i amarg que els batecs del cor semblen ganivetades, Nastxenco i jo regressàrem cap al pis sense dir res. Com qui no ho vol, arribava el moment de la separació.

Una llàgrima em va caure galta avall i vaig sentir que un pou negre se m'obria sota els peus. Rere aquell t'estim tendríssim que li vaig dir de tot cor i quedà suspès, amb eco, en la fondària de la nit, el món era un lloc inhòspit, buit, esquerp...

Assegut al balcó, li vaig escriure un poema que acabava enamorat...

vull dir-te que la lluna

sortirà molts vespres

i te seguiré estimant

eternament!

Cor de pàgina esbrellada - Ponç Pons

PS: Fins aviat, amor meu

Surt amb una noia que llegeixi

2012-01-12T21:37:00.001+01:00

Encuentra a una chica que lee. Sabràs que es una ávida lectora porque en su maleta siempre llevará un libro que aún no ha comenzado a leer. Es la que siempre mira amorosamente los estantes de las librerías, la que grita en silencio cuando encuentra el libro que quería. ¿Ves a esa chica un tanto extrañas oliendo las páginas de un libro viejo en una librería de segunda mano? Es la lectora. Nunca puede resistirse a oler las páginas de un libro, y más si está amarillas.

Si te llegas a encontrar una chica que lee mantenla cerca, y cuando a las dos de la mañana la pilles llorando y abrazando el libro contra su pecho, prepárale una taza de té y consiéntela. Hablará de los protagonistas del libro como si fueran reales y es que, por un tiempo, siempre lo son.
Le propondrás matrimonio durante un viaje en globo o en medio de un concierto de rock, o quizás formularás la pregunta por absoluta casualidad la próxima vez que se enferme; puede que hasta sea por Skype.
Sonreirás con tal fuerza que te preguntarás por qué tu corazón no ha estallado todavía haciendo que la sangre ruede por tu pecho. Escribirás la historia de ustedes, tendrán hijos con nombres extraños y gustos aún más raros. Caminarán juntos los inviernos de la vejez y ella recitará los poemas de Keats en un susurro mientras tú sacudes la nieve de tus botas.
Sal con una chica que lee porque te lo mereces. Te mereces una mujer capaz de darte la vida más colorida que puedas imaginar. Si solo tienes para darle monotonía, horas trilladas y propuestas a medio cocinar, te vendrá mejor estar solo. Pero si quieres el mundo y los mundos que hay más allá, invita a salir a una chica que lee.

Diuen que qui coneix el Mar ja mai més el pot oblidar. Però encara és més cert que quan descobreixes el món amagat dins les pàgines d'un llibre, ja mai més en podràs escapar.

Extret de

http://elmalpensante.com/index.php?doc=display_contenido&id=1904&pag=2&size=n

Gloomy Sunday

2011-11-10T16:32:00.005+01:00

30 d'Octubre de 1938. Gran Depressió.

Ets al mig de la barra vestit amb el tratge de seda italiana que tant t'agrada, sense corbata; les trobes absurdes. Assaboreixes un Bourbon i fumes tranquil·lament i seductorament els teus cigarrets cubans.

Baixo les escales passejant els dits juganers pel passamà de marbre blanc. El bar està il·luminat per làmpades de vidre que ploren llàgrimes de cristall brillant.

M'acosto a tu, lentament, el vestit de tub negre només em deixa caminar així; havíem quedat per parlar. Sense dir-me res, m'agafes la cintura, amb fermesa, i em treus a ballar...

Balles amb els ulls tancats mentre jugues per la meva esquena descoberta. En el fons saps que m'encanta. Em somrius, em dius que Tornaràs... i em fas un petó de cloenda a la galta, finalitzant la conversa i deixant-me sense paraules.

El meu cor i jo ens bevem el Bourbon que queda i mirem ja, amb nostàlgia, com ploren llum, les làmpades de sostre.

PS: The Simpsons - Treehouse of Horror XVII - The Day the Earth looked stupid

Lisboa

2011-09-28T23:13:00.006+02:00

Tot comença amb una parella de catalans enamorats baixant d'un avió de Vueling aterrat a Lisboa. Perduts entre el mar de passatgers de parla portuguesa acaben arribant a fora i agafant un autobús que els durà al centre de Lisboa (amb l'incògnita de: ens deixarà prop de l'hotel?)

Després de caminar uns minuts (eterns per la foscor de la nit) per l'equivalent al Raval de Lisboa, arriben a l'hotel: immillorable.

Torre de Belém

El matí següent comença entre els llençols i unes cortines passades per aigua. Esmorzar flash i agafar un tramvia a la Praça da Figueira cap al barri de Belém.

Visita del colossal Mosteiro dos Jerónimos i de la Torre de Belém (i devorar els deliciosos Pasteis do Belém).

Tot seguit cap al barri de Grassa, amb un tramvia típic d'època que anava a velocitats vertiginoses pels carrers transitats i plens de vianants de la Lisboa profunda.

Amb indicacions, van arribar al que creien que era la catedral (però que no va resultar ser-ho) tanmateix va ser l'estada més màgica de tot el viatge.

Al més estil de l'Europa filmada per Hollywood, els dos enamorats es varen seure a la plaça de l’església amb unes belles notes de guitarra que ho edulcoraven tot encara més.

La visita no podia acabar sense visitar el Castelo dao São Jorge (pronunciat a la catalana) que va fer sentir els protagonistes de la nostra història com si es trobessin en un castell de princeses que miren nostàlgiques per la finestra de la torre més alta mentre els paons pasturen pels jardins.

Tot per un sopar

2011-09-19T00:19:00.006+02:00

Aquesta cançó m'encanta.

És com passar els dits per una esquena nua, lentament, tendrament. Fent pessigolles, però amb amor.

Aquesta cançó és com despertar-te per la llum que entra dèbilment per una escletxa de la cortina i veure un somriure plàcid dormint al teu costat, acompanyat per un manyoc de cabells despentinats de la nit anterior i amb un braç càlid que t'abraça.

Aquesta cançó em desperta les papallones que hivernen dins meu, fa florir la primavera.

Només de tancar els ulls, puc visualitzar el somriure més bonic del món, la llum que il·lumina al mariner...

Només escoltant-la, puc reviure moments ben feliços que començaren fa temps, o bé ocorreguts fa pocs dies. I pensar que tot començà amb un sopar...

Tot va començar... Amb una cara trista banyada per suc i galetes.

Escoltant dofins. Un sopar banyat per la llum de les estrelles, constants, i una llum intermitent. Amb un quadre, un carro del mercadona i una conversa inquietant...

Seguit per una passejada per una ciutat desconeguda (per mi)...

I ara, el cicle torna a començar. Gràcies per aquest nou sopar amb tot el que ha comportat.

Gràcies per tot. Per fer-me sentir deesa del mar quan només sóc una simple Siren(i)a.

Gràcies per fer d'un simple sopar, un record que durarà molt de temps.

Gràcies, Gràcies, Gràcies

Formatge o forats?

2011-08-28T20:30:00.001+02:00

Al parecer, ante el comentario de un conde, quien aseguraba preferir el honor a la vida, una baronesa murmuró: "Qué tonteria, es como preferir los agujeros al queso." Alguna vez yo me he querido personaje de esa escena: "Por
lo que a mi respecta, señora baronesa, le diré que sin duda, yo prefiero los agujeros." Con una risa musical, la baronesa pondría de manifiesto el sentido ingenioso -valga decir obsceno- de mi comentario. Elegante, hierático, yo especificaría

Belén Gopegui - La escala de los mapas: "Cuando digo agujeros, no me refiero sólo a esos placenteros orificios que motivan su complicidad. Pienso en les labios mudos de los ojales, en el hueco que deja el libro sobre la estantería, rectángulo invisible, en el claustro de música que contiene el fagot, y sé que, sin duda, prefiero el interior aéreo del huevo de pascua antes que la fina cáscara de chocolate."

Diria que hi estic, en part, d'acord. El que m'encanta del formatge és el seu característic forat o bé el color blau-verdós que pot contenir decorant i peculiaritzant el seu sabor. També m'encanten els llibres, llegir-los, devorar-los. Però alhora em captiva el seu olor nou, el seu tacte fi o aspre segons el model, format o edició. Em crea nostàlgia veure aquell rectangle perfecte, generat a la meva prestatgeria quan deixo un llibre.

Sovint, els buits, dónen més importància al propi objecte i els fa més rellevants i imprescindibles.

Després d'aquest buit tan gros... Jordi, encara et necessito més :)

Vacances

2011-08-22T20:55:00.001+02:00

Cómo desee entonces haberte traído conmigo, mirar el valle juntos y libres de ansiedad. Cómo quise abrazarte a la hora del primer trueno y asistir a una revuelta de cumulonimbus, a una granizada gigante.

En aquel momento yo hubiera entrado en tu cuarto por el aire, como un ruido. Mas qué hacer con la distancia. Altas sumas de tiempo para un roce de labios. Para llegar hasta de tu casa y besarte era preciso subir en un vehículo, cruzar las carreteras, respetar el orden de los semáforos. O bien Sergio podía imaginar. (...) Se acercaba la noche y Sergio te trajo hacia sí. Como quien hace a un lado los cortinajes, cruza las estancias, penetra en la cámara y ve la colcha, y ya te está viendo, así yo he caminado por tu sueño.

Belén Gopegui - La escala de los mapas

2011-07-28T16:36:00.000+02:00

Per fi he trobat una fotografia que resumeix el sentiment que m'ha envaït durant aquesta breu estada a Formentera.

Segurament, us esperareu fotos en bikini a la platja d'aigües transparents, escapades al escapades al far per escoltar dofins mentre esperem que el Sol es pongui i ens confereixi un ambient més romàntic i càlid per escoltar dofins mentre esperem que el Sol es pongui i ens confereixi un ambient més romàntic i càlid, sopars inesperats de menjars decorativament graciosos i calzones amb ingredients especials (aix, en necessito una altra!), fotos del mar embogit per un matí de pluja... (inclús fotos de la processó per celebrar el Carme amb un llaüt de vela llatina)

Sí, la meva estada a Formentera ha tingut això i més (bàsicament perquè és una illa que té de tot: amor, màgia, misteri, tradició, tranquil·litat...), però podria aventurar-me i assegurar que això no té res d'especial.

El que fa que aquestes vacances siguin dignes de recordar amb un dels millors somriures és pensar en les magdalenes de poma, els despertars amb pessigolles, la necessitat de llegir, els riures compartits i sobretot, sobretot la naturalitat amb la qual es va fer tot.

Gràcies

2011-07-27T22:32:00.002+02:00

Asseguda en un mur escric el que el salnitre m'inspira.

Busco en la solitud d'una platja quasi deserta la tranquil·litat i serenor que produeix la remor del mar.

El Sol comença a tenyir-me de "pell-roig" sense pausa ni pressa, a foc lent.

Els anyells que pasturen el cel no impedeixen que un wind-surfista solitari cavalqui les ones aprofitant la bravura del vent.

Ara mateix em sorprenc de la meva sort. De la mateixa forma que el wind-surfista, només hi ha una gavina que planeja sobre els turistes morenos i en intervals irregulars descarrega sobre ells quelcom assemblat a crema solar però que és de tot menys un benvolgut regal de cortesia. Per sort, encara, no he estat beneïda amb cap present.

Aquest estiu, com fa dos anys, he pogut gaudir de la bellesa efímera del lliri de mar. El blanc immaculat dels seus pètals em recorda a la virginitat de la sorra que trepitjo mentre escric aquestes línies.

Cada instant que passo en aquesta illa me'n fa enamorar un poc més. Aquesta illa d'arena blanca no deixa de canviar constantment, i no puc anhelar res més que créixer amb ella i gaudir de la seva evolució mentre maduro amb ella.

Fa just un parell d'hores semblava que les ones se'm poguessin endur mar endins i el cel obscur m'amenaçava sense indulgència.

A hores d'ara, aquest mar mogut, d'infinits colors blau, em captiva i em roba el cor un altre cop.

No em caldria seguir viatjant. He trobat el meu paradís.

Hivern

2011-07-14T12:30:00.002+02:00

Fa una estona, tornava sota el meu paraigües del gimnàs. No plovia gaire, però suficient per mullar-me (i encostipar-me més del que ja ho estic).

A poques passes de casa meva, m'he trobat caminant en direcció contrària, dos vellets que, ben agafadets de la mà i amb una mirada amorosa, s'arraulien sota els balcons per no mullar-se.

La dona tenia una mirada tranquil·la d'un color blau com el mar de la meva illa paradisíaca. L'home tenia un somriure càlid que xiuxiuejava paraules a l'orella de la seva estimada.

Just els he vist un parell de segons, però aquesta visió d'amor m'ha entendrit molt perquè m'ha fet recordar un Nadal que no oblidaré mai.

Estava molt malalta, un encostipat que no m'acabava de curar i unes dècimes de febre que em volien saludar en aquestes dates assenyalades.

Desgraciadament per mi*, però sobretot pel Jordi, li vaig enganxar l'encostipat i la febre que tenia. Vam acabar tots dos com dos pardalets mal ferits, arraulidets sota una manteta a ratlles vermella i negra prenent tisanes i infusions, tremolant de fred i donant-nos escalfor mútuament.

No sabria explicar-me amb total claredat, però em va enamorar (encara més) compartir aquell encostipat i aquella manteta.

(*) dic desgraciadament ja que cap malalt vol encomanar el que té als altres i encara menys a aquelles persones que més estima.

2011-07-11T20:34:00.000+02:00

¿I quin temps vaig fer? Si he de dir la veritat, no gaire bo. Si més no, no tan bo com m'esperava. M'hauria agradat tancar aquest llibre amb una frase contundent (de l'estil "Gràcies a tot l'entrenament acumulat, vaig córrer la Marató de Nova York amb una gran marca i vaig creuar la meta ennuegat de l'emoció") i desaparèixer corrent cap a una posta de sol amb el tema de Rocky sonant de fons. De fet, fins que no vaig córrer la cursa vaig pensar que podia passar i vaig tenir l'esperança d'escriure aquest final. Era el meu plan A. Un pla perfecte.
Però a l'hora de la veritat les coses no acostumen a passar com te les imagines. En determinats moments de la vida, quan el que necessites és una solució clara i definitiva, qui truca a la porta és un missatger amb males notícies. No diré que sempre sigui així, però sé per experiència que les notícies negatives abunden més que les que no ho són. El missatger es toca una mica la gorra i fa cara de llàstima, però aquests gestos no milloren en res el contingut de la carta que t'allarga. No és culpa seva, però. No pots acusar-lo de res, ni agafar-lo per les solapes i sacsejar-lo. El pobre missatger només compleix la feina que li ha estat encomanada. I qui li ha encomanat no és sinó la nostra amiga realitat.
Per això sempre has de tenir un pla B.

Haruki Murakami - De què parlo quan parlo de córrer

Com l'autor, esperava poder escriure que tot m'havia sortit com jo havia planejat, com jo havia somiat fins a l'últim segon. També havia estat pensant en alguna frase enginyosa que alimentés un ego realitzat amb esforç i dedicació.

Però se'm va oblidar el pla B...

PETITESES

2011-06-21T22:01:00.001+02:00

Em sorprèn com, a vegades, les coses més petites poden causar efectes tan grans.

També em sorprèn la força que tenen les coses petites en front d'altres molt més grans.

Sempre em fascinarà que els elefants temin els peluts ratolinets, de la mateixa manera, seguiré quedant-me bocabadada en veure com un home fet i dret fuig d'un aràcnid minúscul (però alhora temible, fastigós i repulsiu).

A partir d'avui, crec que comença un nou cicle amb petits canvis però grans diferències.

Mocador d'olor

2011-06-18T12:10:00.002+02:00

Mocador d'olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l'enyor

i et sap la pell fina

tremola d'amor

Mocador d'olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

Joan Salvat-Papasseit (el poema de la rosa als llavis)

PS: T'enyoraré moltíssim... T'estim

Llamps i trons

2011-06-07T22:33:00.003+02:00

Tot es mou a través del petit ull de bou. Veus com l'aigua et neteja els vidres i els embruta de forma intermitent. És un espectacle magnífic, l'espuma forma gravats de formes abstractes i inconnexes que t'inspiren a escriure.
La mar està tan enfurismada que ni tan sols pots arribar a formular una frase amb una cal·ligrafia decent, així que en comptes de documentar el que sents, et limites, simplement, a gaudir-ho.
Rebusques pels armaris fins trobar un impermeable (groc, evidentment) i surts a coberta.
L'aigua de la mar i de la pluja et despentina i et mulla íntegrament. Els trons et posen la pell de gallina i els llamps et glacen el cor, però mai t'havies sentit tan viva.
L'olor a sal ho impregna tot, et deixes endur pel moviment de l'embarcació de fusta, les ones t'hipnotitzen mentre aborden la nau i et fan presonera del seu encís.
Tanques els ulls i et deixes guiar per la remor del mar i per la percussió de la pluja.

Tigre

2011-05-31T09:53:00.000+02:00

- Doncs al meu xicot... Bé, al meu ex-xicot hi havia moltes coses que no li agradaven: que portés la faldilla massa curta, que fumés, que m'emborratxés de seguida, que digués porcades, que parlés malament dels seus amics... Així que si hi ha alguna cosa de mi que no t'agrada, no et tallis. Si m'ho dius, intentaré arreglar-ho.

- No hi ha res que no m'agradi -li vaig dir després de pensar-hi un moment.

- ¿De debò?

- Tot el que portes m'agrada, i també m'agrada el que fas, el que dius i com camines quan vas beguda. M'agrada tot.

- ¿Segur que ja et va bé tal com sóc?

- Si canviessis, no sé com series. Per tant, val més que et quedis tal com ets.

- ¿Com m'estimes? -em va preguntar.

- Prou per fondre tots els tigres de totes les selves del món i fer-ne mantega.

Haruki Murakami - Tòkio Blues

Al Mar!

2011-05-16T23:13:00.001+02:00

Per un camí de terra el cotxe avança tranquil·lament en direcció a la platja. Busquem aparcament entre el miler de ciclomotors estacionats estratègicament, un darrere l'altre com peces de domino. Per fi, hem tingut sort, prop del xiringuito.

Baixem i el vent ens fa voleiar el barret de palla fent que els cabells ballin amb energia. Seguim en direcció al mar carregats amb tovalloles, xancletes, crema solar, entrepans, ulleres de sol i càmera.

Caminem i caminem parlant de banalitats, de sopars en bons restaurants, de balls a la llum d'un fanal, de cançons a la vora del foc, de pardals que cantaven al cap mentre buscàvem coses similars.

Després d'avançar entre turistes morenos, vermells i blancs de crema, de nens que juguen a pilota i de nenes que fan castells de sorra. Acabem tenint el mar a cada costat, el mar, el mar blau, el mar tranquil... el mar...

Plantem les tovalloles, convido a un gelat. A l'horitzó es divisa un la vela d'una xalana, ho deixem tot sobre la sorra, fa molta calor. Juguem a la sorra, ens trèiem la samarreta i bufa el mar, et poses cremeta després de treure't la samarreta.

Em mires i et miro, em somrius de forma espectacular. El final inesperat és abusiu de tanta calor, t'incorpores i et treus el banyador. Amb un cop em tires a l'aigua i està tot llest per estimar-nos al mar, al mar, al mar...

Imaginació

2011-05-10T22:32:00.001+02:00

Aquesta entrada no és digna d'una banda sonora memorable, sinó que és encapçalada per un vídeo que motiva a ser el que sempre un ha volgut ser.

A mesura que creixem oblidem tota l'imaginació que ens era característica anys enrere.

Oblidem que podem fer d'una rentadora un mar exaltat on fer navegar vaixells de paper, oblidem que podem escalar la muntanya més alta de guix, oblidem la llibertat i la valentia que ens dóna una espasa de mentida.

Oblidem que podem volar per l'horitzó, si ens ho proposem, si somiem.

L'imaginació és l'inici de la creació.

Mai és tard per rectificar un camí si aquest és el que et duu als teus somnis.

PS: Jordi, gràcies per donar-me suport, ànims i somnis per desitjar

2011-04-27T23:01:00.000+02:00

Mires a través de la finestra bruta per la brisa marina i pels esquitxos del vaixell per contemplar els reflexos del Sol sobre les ones del mar Mediterrani. Observes curiosa la textura que té el mar, semblen teixits entrellaçats amb tonalitats de diferents colors blau. És hipnòtic veure com tot es mou, tu, tot, tothom.

Un soroll monòton i persistent et desperta del teu empanament.

El mires, sense que se n'adoni; està absort teclejant quelcom amb el portàtil. De tant en tant quan para per posar en ordre els seus pensaments, es posa un parell de dits sobre els llavis que et roben tants sospirs. Té la mirada concentrada sobre la pantalla, fent coses importants i les ulleres lleugerament torçades de badalls inesperats.

Quan, després de molta estona mirant-lo discretament, se sent observat, aixeca la mirada del teclat i et mira directament amb els ulls plens de curiositat, però sobretot d'una timidesa delatada pel seu somriure ruboritzat i les galtes rosades.

Et roba el cor aquella mirada que pregunta tantes coses. Et llances als seus braços indefensos i li plantes un petó tendre al front, sota la seva sorpresa.

2011-04-17T15:18:00.001+02:00

Ja fa un parell de matins que em desperto amb es soroll de les gavines i un paisatge de mar entrant per sa finestra. No sé si sóc jo qui es desperta tard o bé són ells qui es desperten aviat, però cada matí he trobat s'Estany des Peix amb un parell de windsurfistes.

Ja hem passejat per torrents i per camins plens d'herbes i floretes silvestres amb un factor comú molt curiós: a cada passa s'ha de vigilar de no entrebancar amb alguna sargantaneta verda, terrosa o bé turquesa.

Posta de Sol a la Savina

Ahir de nits vam provar d'anar a Es Blue Bar, però per desgràcia el trobàrem tancat. Tot i així, les vistes eren immillorables. La lluna (quasi) plena ens guiava pel caminet de fusta i ens permetia veure amb claredat tot el que s'estenia als nostres peus, il·luminant tot el que hi havia al nostre pas, però eclipsant les estrelles que habiten el cel verge de l'illa.

Com a alternativa, vam acabar anant a veure el final del mític partit Madrid-Barça (un partit no gaire emocionant) tot i que em va enamorar. Mai havia vist un partit en un bar tan entranyable amb una música tranquil·la com a comentarista de l'encontre futbolístic.

Quasi està oblidada l'anècdota que va edulcorar el viatge. Entràrem al vaixell i vam córrer per agafar bon lloc, uns sofàs semicirculars ben còmodes i amb endolls pel portàtil, però com que hi havia moltíssim soroll i en aquella zona no tancaven les llums, vam acabar emigrant a "les butaques turistes". Ens vam convertir en contorsionistes per trobar una postura que ens fos còmoda per provar de dormir, però ens resultà impossible. Així que vam acabar al terra, gelant-nos per l'aire condicionat. A mitja nit, totalment zombie, vaig agafar la jaqueta de la maleta oberta i em vaig tapar per seguir dormint de forma intermitent. Però una hora més tard, em vaig despertar sobresaltada! Com havia pogut agafar la jaqueta si tenia la maleta tancada amb clau?! M'havien rebentat la maleta! "Per sort", si se li pot dir així, només em van robar diners (no tots, perquè els tenia separats) però a altres passatgers els van robar objectes materials i documentació (deu ser que tinc una foto lletja al dni).

Esperança

2011-04-06T21:41:00.000+02:00

Jo sabia que Struthof-Natzweiler havia estat construït als Vosges, després de l'ocupació d'Alsàcia per l'exèrcit alemany. En Berg em va explicar que en quatre anys van passar-hi prop de quaranta mil persones, entre les quals ell mateix, i que només quinze mil en van sortir amb vida. Després d'estar-s'hi dos anys, el 1943 va ser traslladat a Mauthausen, d'on seria alliberat el maig del 1945. "Em van ingressar en un hospital de Viena", em va aclarir mentre em sotjava amb la seva mirada blava i líquida, "perquè em refés. I, uns mesos més tard, quan vaig haver recuperat pes i perdut les xinxes i els microbis, vaig tornar a Estrasburg a reunir-me amb la Madeleine".

Aleshores els seus ulls aquosos van mirar, carregats de tendresa, la seva companya.

"Ella no confiava pas que fos viu. No tenia notícies meves des de feia dos anys", va afegir amb un cert pessigolleig a la veu, com si encara fos capaç de sentir les emocions de seixanta-un anys enrere.

"Si només em deixéssin triar un moment de la meva vida, seria aquest: el dia que la Madeleine i jo vam poder tornar a abraçar-nos", va remarcar. "La possibilitat d'aquesta trobada era el que m'havia mantingut viu durant el meu captiveri", va declarar.

Gemma Lienas - Atrapada al mirall

Últim Strike

2011-04-04T21:55:00.000+02:00

Durant aquells sis mesos va poder escriure amb una gran concentració i va produir diversos relats. Mentre seia a l’escriptori polint l’estil de les seves frases, sovint pensava que en aquell moment la Kirie devia ser en algun lloc molt alt, només amb el vent. Mentre jo estic sol, assegut en aquest escriptori escrivint relats, ella també està sola per damunt de tothom. I sense corda de seguretat. “Així que entro en aquell estat de concentració absoluta, la por desapareix per complet. Només hi som el vent i jo”. En Junpei recordava perfectament les seves paraules. I es va adonar que sentia alguna cosa especial per la Kirie, alguna cosa que no havia sentit mai per cap dona. Era un sentiment profund, tangible i ben perfilat. En Junpei no sabia com anomenar-lo, però el que era segur és que era un sentiment irreemplaçable. Encara que no tornés a veure la Kirie, aquell sentiment se li quedaria sempre al fons del cor, o potser al moll dels ossos. En algun lloc del seu cos notaria sempre la seva absència.

Cap al final d’any en Junpei va prendre una decisió. La Kirie havia estat la número dos, la segona dona que havia estat “realment important” per ell. El segon strike. Només n’hi quedava un. Però ja no tenia por. El que importa no són els números, va pensar. El compte enrere no té cap sentit. El que compta, va entendre finalment, són les ganes d’acceptar l’altra persona per complet. I sempre ha de ser la primera vegada i l’última.

Haruki Murakami - El salze cec i la dona adormida

Els para-xocs estan per abonyegar-los

2011-04-03T20:11:00.001+02:00

- I la segona pregunta? - li vaig demanar.

- Quina era?

- Si mai t'has penedit del que vas demanar.

Es va fer un moment de silenci. Em va adreçar una mirada sense gens de profunditat, i a la comissura dels llavis li va aparèixer l'ombra d'un somriure escarransit. Em va semblar una expressió de secreta ressignació.

- Estic casada amb un censor de comptes que té tres anys més que jo i tinc dos fills - em va explicar -. Un nen i una nena. Jugo a tennis amb les amigues. Aquesta és la vida que faig ara.

- No està gens malament - li vaig dir.

- Encara que l'Audi porti dos bonys al para-xocs?

- Els para-xocs estan fets per abonyegar-los.

- Aquesta frase quedaria bé en un adhesiu - va dir ella -. "Els para-xocs estan per abonyegar-los".

Jo li vaig mirar la boca.

- El que vull dir... - va prosseguir ella, més serena i gratant-se el lòbul de l'orella, molt ben format- ... el que vull dir és que, per moltes coses que desitgis, per molt lluny que vagis, mai no deixes de ser tu mateix. Només això.

- Aquest adhesiu tampoc estaria malament - vaig dir -. "Per molt lluny que vagis, mai no deixes de ser tu mateix".

Ella va esclafir a riure, divertida. L'ombra eixuta que fins llavors havia tingut als llavis va desaparèixer.

Es va recolzar a la barra i em va mirar.

- Si t'haguèssis trobat en el meu lloc, què hauries demanat?

- Vols dir el dia que feia vint anys?

- Exacte - va dir ella.

Em vaig estar una bona estona pensant-hi, però no se'm va acudir cap desig.

- No se m'acut res - li vaig confessar -. Ja han passat massa anys.

- De debò no se t'acut res?

Vaig fer que no amb el cap.

- Res de res?

- Res de res - vaig dir-.

Ella em va mirar als ulls, amb una mirada directa.

- Això és perquè ja has demanat el teu desig.

Haruki Murakami - El salze cec i la dona adormida

Fa temps que demano l'utopia, però em sembla que vaig pel bon camí.

L'avió

2011-03-29T21:10:00.000+02:00

L'avió

L'avió volant

Jo a l'avió

L'avió

Volant

Però, encara que voli

L'avió

És el cel?

Es van estar una estona en silenci. Sobre la taula, el cafè era cada cop més fred i més tèrbol. La terra girava sobre el seu eix, mentre que la lluna feia bascular la força de la gravetat per fer pujar la marea. El temps s'escolava en silenci, i els trens anaven passant per les vies.

Tant ell com ella pensaven el mateix. En un avió. En fer un avió al fons d'un bosc llunyà. En la mida i la forma que tindria, en el color de la pintura, en els llocs on aniria. I en qui hi pujaria. Pensaven en aquell avió que esperava algú al fons d'un bosc.

Al cap d'una estona, ella va tornar a plorar. Va ser la primera vegada que va plorar dos cops el mateix dia. I l'última. Per ella va ser una cosa especial. Ell va allargar la mà per sobre la taula i li va amoixar els cabells. Tenien un tacte molt real. Com la vida mateixa, eren durs i suaus alhora. I estaven molt lluny.

Sí, va pensar, en aquella època parlava sol com si recités poesia.

Haruki Murakami - El salze cec i la dona adormida

Orígen

2011-03-27T22:59:00.000+02:00

- ¿Recuerdas cuando me pediste que me casara contigo?

- Sí.

- Dijiste que tu sueño era que envejeciéramos juntos.

Pel·lícula guardonada amb el prestigiós Oscar a la millor fotografia. I que optava a ser Millor pel·lícula (tot i que al final se'l va endur El discurs del Rei).

La meva crítica és tan positiva que no sé per on començar-la. Trama molt complexa que et duu en el límit de la irrealitat. Girs de càmera impossibles i arquitectures que desafien les lleis de la física clàssica.

Simplement, sensacional.

Plenitud

2011-03-20T22:41:00.001+01:00

(llegir a partir de min 1:24)

Et despertes amb un braç que et rodeja la cintura i un llençol que tapa la teva nuesa sencera. El mires i el veus adormit, però somrient. Aquell somriure adormilat ho és tot per tu. Una calidesa ben coneguda t'embolcalla, aportant-te felicitat.

T'acostes, li apartes els cabells dolçament del front i el beses tendrament, intentant evitar desvetllar-lo del seu son plàcid.

L'abraces per l'esquena i tanques els ulls, recordant tot el que heu viscut junts.

El viatge a Formentera, on tot va començar. Les platges paradisíaques, el far i les postes de Sol. El millor regal del món penja a l'habitació i t'il·lumina cada dia, penses mentre somrius. Els petons extasiants en un cotxe sense bateria i les llargues caminades per la sorra descalça.

Les mirades còmplices, els somriures radiants, les converses interminables, les carícies sense fre i els petons carregats d'amor.

Li acaricies l'esquena, caminant amb els dits. Notes com s'estremeix i rius per dins. Adormit encara, et mira i et diu a cau d'orella:

- M'ets la plenitud del tot - que culmina amb un petó ple de sentiments-.

Un savi va dir-me un cop...

2011-03-12T19:14:00.004+01:00

el que els Sioux van aprendre des de temps immemorials. Hi ha una llegenda que conta que un dia van arribar a la tenda del bruixot de la tribu dos joves agafats de la mà. Éren Toro Brau, l'indi més valent i honorable de la tribu i Núvol Blau a filla del cap de la tribu i una de les més boniques dones de tot el clan.
- Ens estimem - començà ell.
- I ens casarem - digué ella.
- I ens estimem tant que tenim por. Volem un encanteri, un conjur o un talismà ; alguna cosa que ens garanteixi que serem capaços d'estar sempre junts, un al costat de l'altre, fins trobar, la mort.
- Si us plau - rogàren - hi ha alguna cosa que puguem fer?

El vell els mirà i s'emocionà de veure'ls tan joves, tan enamorats i tan anhelats d'escoltar la seva paraula.

- Hi ha alguna cosa - digué el vell - però no ho sé... És una feina molt difícil i sacrificada.
- Núvol Blau - continuà el bruixot - veus la muntanya al nord del nostre poble? Hauràs d'escalar-la tota sola, sense cap arma apart d'una xarxa i les teves pròpies mans. Hauràs de capturar el colom més bonic i ple d'energia que trobis. Si l'atrapes, l'hauràs de portar aquí la tercera nit després de lluna plena. Ho has entès?
- I tu, Toro Brau - seguí el vell - hauràs d'escalar la muntanya del Tro. Quan arribis al cim, trobaràs la més forta de les àguiles i només amb les teves mans i l'ajuda d'una xarxa la capturaràs sense fer-li cap mena de ferida i portar-la davant meu, viva... El mateix dia que ho faci Núvol Blau. Endavant, sortiu ara!

Els joves s'abraçaren amb dolcesa i partiren a complir la missió encomanada, ella cap al nord i ell cap al sud.
El dia establert, davant la tenda del bruixot, els dos joves esperaven amb les aus sol·licitades. El vell els digué que amb molta cura treiessin les aus de les bosses.
- I ara què farem? - preguntà el jove - els matarem i ens beurem l'honor la seva sang?
- No - contestà el vell.
- Els cuinarem i ens menjarem el valor de la seva carn - proposà la jove.
- No - repetí el vell -. Fareu el que us diré: agafeu les aus i lligueu-les entre sí per les potes, mitjançant cordes de cuir. Quan estigui llest, deixeu-les volar, lliures.

El guerrer i la jove ho feren i deixaren les aus volar. L'àguila i el colom intentaren aixecar el vol però només aconseguiren rebolcar-se pel terra. Uns minuts després, irritades per la seva incapacitat, les aus començaren a picar-se amb els becs fins ferir-se entre elles.

- Aquest és el conjur. Mai oblideu el que heu vist. Vosaltres sou com l'àguila i el colom, si es lliguen l'un a l'altre, encara que sigui per amor, no només viuran arrossegant-se sinó que, a més, no aconseguiran res més que ferir-se.
Si voleu que el vostre amor perduri: voleu junts, però mai lligats.

El curioso caso de Benjamin Button

2011-03-08T23:00:00.003+01:00

No sé si es importante, pero nunca es demasiado tarde para ser quienes queremos ser. No hay límite en el tiempo, puedes empezar cuando quieras. Puedes cambiar o seguir siendo el mismo. No hay reglas para tal cosa. Podemos aprovechar oportunidades o echar todo a perder. espero que hagas lo mejor. Espero que veas cosas que te asombren. Espero que sientas cosas que nunca sentiste antes. Espero que conozcas a gente con un punto de vista diferente. Espero que vivas uan vida de la que estes orgullosa. Y si te das cuenta de que no es así... espero que tengas el valor de empezar de cero.

Jo tampoc podré oblidar mai aquells ulls

Perpinyà

2011-03-07T22:23:00.004+01:00

El meu cap de setmana començà divendres a partir de les 16.00h aproximadament, quan el meu company i jo, per bona organització vam acabar la última pràctica de laboratori molt més aviat del que estava planificat.

Esperem que l'examen fet més tard, doni els seus fruits i no haguem de tornar a fer aquestes pràctiques de Laboratori de Química Física...

Després de passar la nit a Barcelona (havent passat primer per casa i d'una revolada recollir com un huracà totes les coses importants de l'habitació), el dissabte, ben d'hora vam partir en direcció al passeig de gràcia on ens esperava un bus que ens portaria cap a Perpinyà.
El viatge fou ple de sorpreses: perfum de patates fregides amb essència de gat mort, parades a l'Alt Empordà i fotos d'unes columnes que serviran d'estampa pels nostres companys de viatge.

Finalment, vam arribar a Perpinyà vora les 12 del migdia. Vam poder gaudir de les altes parets rogenques del castell dels reis de Mallorca, el qual ara tenia les parets engalanades amb exposicions sobre els drets de les dones en honor a la setmana de la dona.

Tot seguit anàrem al Castellet, ja pel nostre compte. Pensava que seria força més gros, però això no vol dir pas que decepcionés. Era moníssim, a prop hi havia un mercat amb antiguitats i flors i just al darrera hi havia una paradeta on hi venien dolços on hi coneguérem un senyor nord català amb el qual ens comunicàrem amb italià XD (més endavant descobrírem que era més especial del que ens semblava). Als carrers del voltant, vam descobrir la catedral de st Jean (gràcies a l'ajuda d'un nen francès que ens va donar un cop de mà preguntant a la gent del carrer xD).

A corre-cuita vam acabar anant al Palau d'Exposicions per participar en un Dictat (escrit, sorprenentment, pel sr de la paredeta!).
Vaig tenir l'honor de ser la participant núm. 300. Era llarguíssim i complicadot... Tot i així motivava, al principi em feia només coneixedora del nivell principiant ^^" i vaig acabar fent el professional, potser només per retransmetre amb paraules el que n'Òscar Dalmau dictava tant entenedorament.
La tornada, va ser molt més feixuga que l'anada. Cançons patriòtiques omplien tots els racons de l'autobús i mirades de "terra, engoleix-me" que es creuaven constantment, mentre pel retrovisor veiem boines portades amb un estil força peculiar i les banderetes occitanes voleiaven amb el vent.

Moltes felicitats

2011-02-27T22:17:00.007+01:00

Avui és un dia molt especial. Per això, celebrant també que és la meva entrada nº 222, la vull dedicar a en una persona molt important de la meva vida: en Jordi.

Molts anys i bons, amor meu ^^ Feliços 21 :)
En tot el dia d'avui no he pogut evitar recordar amb nostàlgia totes les vegades que et vaig felicitar els anys anteriors. Avui és el quart que ho faig i per sort, el segon que celebro al teu costat.

Quan et miro ja no veig aquell al·lotet que vaig conèixer. Has canviat, tot i haver-me promès des de que la nostra amistat va començar a forjar-se que no ho faries. I per sort per mi, has anat canviant tot allò que era immillorable i ho has fet encara millor.
Has crescut i madurat sense haver perdut l'essència i el tarannà que et caracteritza, per això l'únic desig que tinc és que si segueixes canviant, em deixis ser al teu costat per recolzar-te i per veure com passes de ser una bona persona a una persona inoblidable.

T'estim, Jordi. Esper que hagis passat un molt bon cap de setmana al meu costat.
M'alegra moltíssim saber que t'ha agradat la meva "sorpresa", el "detallet" i inclús el dinar (hi posaria adjectius, però després de la xocolata flamejada cancerígena i de la nata de textura i dolçor delicioses... ja no sé per on començar).

Sorpresa: Girona

2011-02-15T21:28:00.001+01:00

Un cop acabats els exàmens, es va acostar inevitablement el record d'una sorpresa promesa des de feia un cert temps. Tot i saber un parell de pistes (algunes de falses u_u) la lleona es va veure incapaç de poder deduir on seria portada. Així que quan, finalment, va arribar el matí del dia esperat i el lleonet li digué a cau d'orella el veritable viatge, ella es quedà perplexa: Girona.

Baixant del tren, posàrem el primer peu a la ciutat. Muralles antigues van ser descobertes des del principi. Sentir-se "ninja" fent-se una foto perillosament aventurera. Carrers i més carrers. Plaça de les/ses Castanyes i una farmàcia rebonicament bonica. Plaça del Vi, Ajuntament i Llibreria de les Voltes, on em vaig comprar un llibre de forma improvisada (qui serà l'assassí?!).
Descobriment, a priori, del que semblava la catedral... (Església de Sant Martí, modestament il·luminada per la nit). Retocs de fotografies amb resultats no gaire esperançadors (Beauty XD). Amor a primera vista: Vam trobar una casa de color verd "festuc" !! (kwai). Fotos in fraganti en un jardí nom del qual no vull recordar. Arribada a la catedral, que ens va deixar sense alè, sobretot després de pujar totes aquelles escales. Dinar prop del Ter, en una rambleta plena de gent, amb paradetes i flors; el més sorprenent va ser poder escoltar el silenci de tant en tant i els cants dels ocells en ple centre ciutat.
Mephisto XD i xerrada friki amb la dependenta d'una botiga de minerals (aix... Inor I dóna els seus fruits hahah). Entrada a una església/museu amb un claustre que em va robar el cor, a més d'una troballa familiar (ara ja sé d'on ve la passió pels vitralls). Visita a la Universitat de Girona mentre a poc a poc el cel adquiria un color negre inusual a Barcelona.
Matí feliçment felí. Renovació del marcador: 15 - 02. Esmorzars de formatge i "mira! una maleta molt estranya". Retorn cap a casa. Llegir, arbres fantasmagòrics escrupolosament ordenats, seguir llegint, petó fugaç, finalment, continuar llegint i acabar amb mal de cap ^^". Dinar lleuger i descans del guerrer, finalment, quedant com nova.

Viatge estimulant i embriagador, però el més important de tot, regenerador. Només puc concloure la vivència prometent que ha estat el primer dels viatges però no pas l'últim.

La llegenda de Santa Eulàlia. La Patrona Oblidada

2011-02-12T22:36:00.000+01:00

Aquest cap de setmana molts hem gaudit de diverses manifestacions de cultura popular. Darrerament s'està tornant a potenciar la festa de Santa Eulàlia. I és que de les moltes llegendes pròpies de la ciutat de Barcelona, la de Santa Eulàlia és, sense cap mena de dubte, una de les que més ha marcat l’imaginari col•lectiu dels seus pobladors i fins i tot la seva pròpia identitat.
L'Eulàlia, era una noia de 13 anys molt valenta i amb molt bon do de paraula, com la mateixa etimologia grega del seu nom indicava: Eulàlia, la benparlada.
Era una cristiana filla de la vila de Sarrià, que es dedicava a pasturar oques i que no va néixer precisament a la millor època per a ser cristiana. L’any 304 dC. l’Emperador romà Dioclecià, decidit a acabar amb la fe cristiana que amenaçava el culte imperial, havia nomenat Dacià, un personatge precedit per la seva fama de cruel i anticristià, com a governador.
Veient la forta marginació i repressió que els homes del governador aplicaven contra la comunitat a la qual Eulàlia pertanyia, la noia va decidir armar-se de valor i baixar a Barcino per intentar persuadir el governador amb els seus excel•lents dots d’oratòria.
Dacià, sentint-se impotent davant les argumentacions de la noia, no veié més sortida que la força bruta i, interpretant les reivindicacions de la cristiana com una intolerable mostra d’insolència juvenil, va ordenar que li fossin aplicats tants càstigs com anys d’edat tenia.
La jove Eulàlia fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada, segons la veu popular, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on una petita capella aixopluga avui una imatge de la màrtir.
L’estretor del carrer ha ajudat els més fantasiosos a alimentar una llegenda que explica que aquesta via fou condemnada des d’aleshores a no veure mai la llum del sol per haver estat la masmorra de la màrtir cristiana de la ciutat.
Prenent aquesta reclusió com a primer suplici va començar un martiri insuportable, no absent d’un cert regust de sadomasoquisme i perversió.
L’Eulàlia va ser assotada pels carrers, li van obrir les carns amb grafits i arpons, van marcar-la amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser i li van cremar els pits. Per si això no fos prou, li van gratar les nafres amb pedra tosca i les hi van ruixar amb oli bullint per passar després al plom fos.
Acte seguit van passar al suplici que va esdevenir el més famós fins els nostres dies: la van ficar dins una tina amb vidres trencats i estris punxants i la van llençar carrer avall 13 cops, com anys tenia. La llegenda diu que aquest martiri fou aplicat al lloc que ara coneixem amb el nom de Baixada de Santa Eulàlia, un carrer que fa pendent i mor al carrer Banys Nous, on se situava antigament el límit de la ciutat romana. Allà hi podem trobar avui una capelleta amb la imatge de Santa Eulàlia i uns versos del poeta Jacint Verdaguer que rememoren aquell episodi:

“Veyent acostar les flames
també recula Dacià;
la tanca dins una tina
que té sagetes per claus,
tota encerclada de glavis
y ganivets de dos talls.

Baxada de Santa Eulalia,
tu la veres rodolar
d’un abisme a l’altre abisme
per aquells rostos avall,
dexant per rastre en les herbes
un bell rosari de sanch.”


Crucifixió de Santa Eulàlia (interior de la Catedral)

Segons la tradició, la noia no només en sortí il•lesa sinó que Déu la va protegir fent que no sentís el dolor.
Tot i això, els romans no es van quedar contents, i seguint les ordres de Dacià, van aplicar-li tres turments més per tal d’arribar als 13 als quals se l’havia castigat.
La van llençar nua dins una petita habitació plena de puces, la van passejar despullada pels carrers de Barcelona i finalment fou crucificada en una creu en forma d’ “X” condemnada a una postura indigna.
La veu popular indica diferents llocs per a la seva crucifixió: la plaça de l'Àngel, el pla de la Boqueria i també la plaça del Pedró, on actualment es conserva un monument que la recorda.
Diuen que en el moment de la seva crucifixió es va produir un miracle, va caure una nevada sobre el cos nuu de l’adolescent, que la va tapar de les mirades lascives dels barcelonins.
Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca, que s’alçava harmoniosament fins els cels. Era la seva ànima.
Els cristians van enterrar el seu cos, i posteriorment, entrada l’edat mitjana, va ser amagat per tal d’evitar que els musulmans el profanessin.
Durant els temps de Carles el Calb, el rei va cridar al bisbe franc Frodoví i a l’Arquebisbe de Narbona per tal que anessin a Barcelona a trobar el cos de Santa Eulàlia. Ho van intentar, l’Arquebisbe es va donar per vençut i va marxar, però el bisbe Frodoví va insistir en la recerca fins que, fent uns cops amb el bàcul sobre una llosa que es trobava a l’antiga església de Santa Maria de les Arenes -on avui hi ha Santa Maria del Mar- va notar un buit i allà va descobrir l’antic sepulcre de Santa Eulàlia que havia restat amagat.

Algunes de les 13 oques del claustre de la Catedral

En aquella època el fet de reforçar la importància religiosa dels temples, legitimant-los a base de relíquies de sants, era un fort motor econòmic.
L’any 877, doncs, es traslladaren les despulles de Santa Eulàlia al que ara és la Catedral. Diu la tradició que arribant a les muralles romanes, el fèretre començà a pesar cada cop més i més fins el punt que abans de poder entrar a la ciutat, els portadors del cos de la santa van haver de deixar-lo a terra.
En aquell moment va aparèixer un àngel a les portes de la ciutat, assenyalant un canonge amb el dit. Aquest es plegà de genolls confessant que s’havia guardat un dit del peu de la santa com a relíquia.
El bisbe va ordenar que cremessin el dit per comprovar si realment es tractava d’un dit de Santa Eulàlia, i malgrat la força del foc, aquest va romandre incorrupte demostrant el seu origen sacre. Un cop posat el dit al lloc corresponent, el fèretre pogué traspassar el terreny que ara ocupa la plaça de l’Àngel, que rep el nom precisament per aquesta llegenda, i es va traslladar dins les muralles.
Més tard, ja al segle XVII, es va encomanar la fabricació d’una escultura representant l’àngel protector de les despulles de Santa Eulàlia a l’argenter Felip Ros que actualment es conserva el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tot i que podem veure’n una rèplica a la mateixa plaça de l’Àngel.
Al claustre de la Catedral a més, sempre hi podem trobar tretze oques que ens recorden la dedicació l'edat i el nombre de martitis que va patir la patrona

És opció de cadascun de nosaltres creure's o no aquesta fantàstica història, bastant inversemblant tenint en compte que hi ha documentació anterior amb una descripció gairebé idèntica dels esdeveniments per al cas de la Santa Eulàlia de la ciutat de Mèrida.

Penó de Santa Eulàlia a primera línia de foc el 1714 segons Antoni Estruch

L’existència o no d'aquesta màrtir cristiana i la seva història però, no treu importància a la gran acceptació que el relat tingué i que per a alguns encara segueix tenint aquesta història, fins el punt d'encarnar els valors que Barcelona volia projectar de sí mateixa i convertint-se en un símbol d’identitat que va arribar a despertar devoció, en alguns casos fins a extrems fanàtics, jugant un paper principal en l'imaginari simbòlic dels barcelonins.
L’existència d’una heroïna mítica, d’esperit jove i valent, que s’alçà contra l’opressor en defensa dels seus i moguda per ideals de justícia serà en els temps futurs precisament el que necessitarà la ciutat com a inspiració en moments molt difícils.

El 1687 però li sortí competència a Santa Eulàlia. Barcelona es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes* i els barcelonins desemparats s’encomanaren a la Verge de la Mercè. Quan van marxar les llagostes, el Consell de Cent va decidir donar a la Verge de la Mercè el títol de Patrona de la Ciutat, que fins aleshores havia ostentat Santa Eulàlia en solitari.
Passats un munt d’anys, el 1868, el Papa Pius IX ratificà la sentència, concedint un copatronatge a la Verge de la Mercè.
És per aquest motiu que la veu popular justifica les pluges que de tant en tant es donen el mes de setembre quan es celebren les Festes de la Mercè. Santa Eulàlia plora perquè molts barcelonins ja l’han oblidat. Enguany però crec que veient el nivell de les festes d'aquesta setmana, tindrem una Mercè sense pluges.

Apa, ara ja podeu anar fent boca per la xerrada de llegendes del dimecres que ve.

*= Se sobreenten que parlem d'una plaga de llagostes de terra, si fossin llagostes de mar, no es diria plaga si no més aviat mariscada.

Extret de: http://altresbarcelones.blogspot.com/2011/02/la-llegenda-e-santa-eulalia-la-patrona.html

La vida és...

2011-02-01T21:53:00.000+01:00

com una partida de cartes.

Sí, tots tenim unes cartes, més bones o més dolentes, repartides per atzar, que hem d'usar per sortir airosos de la partida, guanyant o perdent, ja se sap.

Potser comencem amb una mala baralla, però amb paciència i una bona estratègia... Es pot acabar guanyant la partida.

Així que res, avui ha començat una marató de partides: els exàmens finals, amb una única finalitat: l'aprovat i la superació personal.

Adolescent Estúpida

2011-01-26T18:38:00.004+01:00

Fa un parell de dies que em sento com una d'aquelles estudiants de secundària, suspirant a tort i a dret, pensant en escapar de la biblioteca i tement el fatídic dia en que m'hagi d'evaluar.
Així que sospiro, llegeixo els apunts, torno a sospirar i segueixo estudiant.
I pensant...
En l'integral de Coulomb (Jab) que inclús m'aconsegueix desestabilitzar, en els Orbitals atòmics i moleculars, en el RHF (Restricted Hartree-Fock, mètode de capa tancada = e- aparellats), en els móns paral·lels en els quals m'encantaria descansar i fins i tot en els mètodes d'Ab Initio (com per ex RHF i UHF).
Sort que la Química Quàntica és molt interessant (ehem) que si no es podria pensar que penso en altres coses...

TOT

2011-01-16T21:41:00.012+01:00

Mai hauria pensat que tres paraules senzilles serien capaces de remoure tants sentiments.
Que serien capaces de fer despertar records esborrats com les petjades d'una platja d'estiu.
I que juntament d'un petó d'amor sincer podria sentir-me la persona més plena i feliç del món.

Jordi, gràcies per ser-ho tot.

PS: esper que no oblidis mai el secret més mal guardat del món

Me in You

2011-01-12T18:32:00.003+01:00

Dits freds que s'acosten perillosament a una esquena indefensa i adormida. Crits de sorpresa sense treva, el bombardeig de pessigolles comença sense avisar. Riure sense embuts i abraçades carregades d'amor explosiu.

Petons que descusen botons, camises de dormir que volen per sobre llits desfets i carícies juganeres a primeres hores del matí, tardes d'estudi o nits romàntiques de pel·lícula.
Cuixes al descobert, pell de gallina, somriures de complicitat, petons indiscrets. Vertigen. Mans investigadores, violència del moment mesclant-nos captius en zenit.
Secrets mal guardats vora l'oïda, un cop el braç passa per sota el coll i es cap es reposa sobre el pit disposats a començar el cicle interminable cap a l'infinit.

Cap a l'aeroport

2010-12-27T20:20:00.002+01:00

Mira per la finestra. Els núvols la saluden mentre ella els somriu, radiant com el Sol que apareix per l'horitzó. Mira el rellotge amb felicisme (mode de vida d'aquella gent que és i viu feliç) en principi, falten pocs minuts per aterrar.

Pip, el botó de cordar-se els cinturons s'ha il·luminat. Tanca els ulls i sospira. Arriba el moment que des de ben petita més li agrada. L'aterratge.
Com un petó i una exhalació arriben i aterren. És de les primeres en aixecar-se, estirar de forma brusca la maleta per aquell passadís estret i precipitar-se escales avall. Quasi corre per l'aeroport.
Obre les portes amb ímpetu. Mira amb nerviosisme i excitació la gent que allà l'espera, però no a ella, fins que troba els ulls que la busquen.
Somriu, es ruboritza, les papallones afloren i les cames se li paralitzen. Fa setmanes que somia aquest moment. El mira, es miren, respira valor i corre. S'acosten, les maletes es perden pel camí i s'abracen. S'estimen mentre es fonen en un petó.

You and me always, and forever

T'havia trobat tant a faltar... No em deixis mai :)

Kissing you

2010-12-26T23:20:00.007+01:00

A partir de 2:55

M'encanta. Em fa viure aquell petó i aquell amor tan intens però alhora, tan fort i tràgic.

[Romeu i Julieta]

Obre els ulls

2010-12-15T21:54:00.000+01:00

Et diu a cau d'orella mentre t'acarona la galta suaument.

El Sol t'encega inicialment i quan t'hi acostumes, admires els colors d'aquesta estació de l'any.

M'encanta, penses. Per igual, ell i la tardor. I somrius. Li somrius.

El vent et despentina i et diposita diverses fulles de colors sobre el cap: ocre, groc, taronja, vermell...

Sou ajaguts sobre un mantell d'herba esgrogueïda.

Et parla, però no l'escoltes. La seva veu és com música per tu, per això prefereixes no escoltar-lo, però sí sentir-lo mentre l'acompanya algun ocellet tímidament.

Et mira i t'estima amb la mirada, et treu les fulles dolçament, però es riu de tu.

T'encanta i és justament per això que mai més evitaràs que les fulles et caiguin sobre el cap conferint-te un aspecte monstruós. L'estimes i és per aquesta sensació que pararies el món, essent feliç eternament.

Pride and Prejudice (2005)

2010-12-06T12:56:00.000+01:00

Sin embargo, si sus sentimientos han cambiado, debo decir que usted ha embrujado mi cuerpo y mi alma y que la amo, la amo, la amo y ya nada podrá separarme de usted.

Per la meva sorpresa, la pel·lícula és realment fascinant. A part d'aquest diàleg, sorprèn la senzillesa al llarg de tot el llargmetratge. Una actuació magnífica per part dels actors i una escenografia que fan que la pel·lícula sigui més amena del que podria semblar des d'un bon principi.

Fins i tot, crec que m'acabaré llegint el llibre de Jane Austen. De la mateixa manera que els de Shakespeare (tot i que no hi ha punt de comparació), és un dels molts llibres de la literatura anglesa que s'han de llegir un cop a la vida.

Brou d'Ítaca

2010-11-28T21:21:00.001+01:00

Hi ha mil i una maneres de descriure el cap de setmana. Infinites de resumir-lo i encara hi ha més maneres de poder-ho interpretar.

Podria dir que divendres al migdia no vaig córrer per arribar a casa. També podria afegir que no vaig menjar molt ràpid i que no vaig tirar els apunts sobre el llit d'una forma ordenadament caòtica per poder-me preparar les coses per marxar de cap de setmana. Però si ho digués així, mentiria.

La realitat no sempre és com es veu a través d'un objectiu de càmera.

Fingiria si digués que ha estat un cap de setmana com molts d'altres. Bé, ha tingut les mateixes hores, els mateixos llençols, els mateixos mitjons descolorits i els mateixos esmorzars improvisats, potser inclús, els mateixos petons robats enmig del carrer.

Tot i així, per mi ha estat molt especial.

Se'm podria considerar boja, a ningú li agrada estar malalt, però mira, a mi sí.

M'agrada estirar-me al llit i que m'abracin, m'agrada que em cuidin com una nena petita (i malalta), m'agrada que em donin petons al front com si fos un pardalet amb una ala trencada, m'agrada que em tapin bé quan fingeixo que estic adormida, m'agraden els brous casolans fets amb amor, m'agraden les injeccions curatives i les pastilles pel mal de cap.

En definitiva, m'agrades tu :)

M'agrada que em treguis a passejar fins arribar al teatre, m'agrada descobrir amb tu la senzillesa i la magnífica actuació d'un actor callat, m'agrada interpretar les senyals del carrer, el destí és misteriós i nosaltres, curiosos. M'agrada, no, m'encanta jugar al monopoly i fer-me rica; i sorprenentment m'agrada, no, m'il·lusiona veure que formem un bon equip.

Bé, m'agrada que els caps de setmana normals, esdevinguin especials.

PS: Quin fàstig!! T'adoro (K)

Cendres

2010-11-25T16:46:00.004+01:00

- Marie, supongamos que dos bomberos entran en un bosque a apagar un pequeño incendio.

Al final, cuando salen y van a la orilla del riachuelo, uno de ellos tiene la cara llena de ceniza y el otro está inmaculadamente limpio. Pregunta: ¿cuál de los dos se lavará la cara?

- Es una pregunta tonta: es evidente que será el que està cubierto de ceniza.

- Error: el que tiene la cara sucia verá al otro y pensará que está igual que él. Y viceversa: el que tiene la cara limpia verá que su compañero tiene hollín por todas partes, y se dirá a sí mismo: "Yo también debo de estar sucio, tengo que lavarme."

Paulo Coelho - El Zahir

Per dormir...

2010-11-22T18:21:00.002+01:00

Avui, escoltant a classe d'espectroscòpia han explicat la solució a un problema molt greu que tothom, alguna nit de la seva vida, ha patit.

L'insomni.

Es creu, com a bona llegenda urbana, que contant ovelles es pot conciliar el son.

Però el savi professor ens ha obert els ulls. No es fa així!

Més val guardar aquests animals herbívors per quan ja siguem adormits i per assolir l'estat REM...

Hem d'analitzar els grups puntuals de la simetria, ja sigui de la molècula més senzilla com l'H2O (grup puntual C2v) fins arribar als més llargs... Com bé podria ser Oh...

Foto: extreta del blog d'Alberto Montt, (avui fa anys), amb una petita modificiació...

Llibertat

2010-11-21T17:07:00.001+01:00

a1 f. [LC] [DR] Estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, de qui no està constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc. Donar la llibertat a un esclau. Lluitar per la llibertat d’un país. Posar en llibertat un pres. Llibertat de cultes

Sovint tenim la falsa seguretat de posseir-la. Creiem que som lliures de pensament, sense prejudicis, tenim la convicció de poder fer el que volem, quan volem i perquè ho volem.

Però desgraciadament, no és així.

Tot sempre és massa premeditat, massa quadriculat, massa... esperat, impedint, així poder gaudir-ho.

Som nosaltres mateixos qui amb les nostres barreres; ja siguin prejudicis o limitacions que ens posem, com si fossin les nostres pròpies maniobres d'escapisme; allunyem els somnis tan anhelats.

Nosaltres, a vegades, ens allunyem del que realment volem per por i tremolem com un flam.

Per sort, arriba un moment en que si realment estimes el teu somni, t'adones que amb saviesa, tolerància i valentia es pot aconseguir el que un es proposa.

PS: Gràcies per tot el suport :)

Plaer

2010-11-20T10:15:00.000+01:00

Sempre havia pensat que un dels plaers més grans podria ser el menjar, estar amb bona companyia i riure, riure moltíssim o també, per exemple, podria

ser-ho considerat el sexe, amb amor, es clar.

Però aquest matí he descobert que m'equivocava.

El plaer més gran del món és dormir.

Sí, dormir. Dormir plàcidament, donant voltes al voltant del teu epicentre: ell. Abraçar-lo de forma inconscient, que t'abraci per darrera amb calidesa i amor mentre somies. Bé, mentre somieu amb vosaltres. Somnis d'amor, promeses d'un amor intens, llarg i dolç.

T'emboliques amb els llençols i les mantes, però no passa res, així estàs més unida a ell, impossible d'escapar d'aquest somni vivent.

I malauradament, acabes despertant-te. Tot i així, aquest és un dels pocs somnis que saps que mai acabarà.

Així que un cop desperta, jugues amb els seus cabells adormits, el seu somriure subconscient i els ulls se t'humitegen d'emoció, d'amor.

L'estimes, li ho dius a cau d'orella i tot i que semblava que dormia, et diu bon dia i et besa dolçament.

Què més es pot demanar, apart d'un bon esmorzar, per començar un bon dia?

La sort afavoreix als valents

2010-11-17T22:22:00.004+01:00

Jo mentres l'ona cèlica bevia,

primerenca regor de la meva ànima,

a través de les cordes, fonts perennes

per on lo paradís se m'hi vessava,

a aquell bocí de món que coneixia,

a la terra i al cel doní una ullada.

Que hermosos los trobí!

¡Per la finestra de reixa d'or

si jo els vegés encara!

Jacint Verdaguer - L'arpa

Avui la lleona blanca de laboratori només ha tingut una classe (Mètodes Sintètics) pel matí, després que el professor, malauradament, arribés tard a causa del trànsit, coses que passen a l'AP7.

Ha marxat corrents, esquivant la vaga que es precipitaria un parell d'horetes més tard, cap a la facultat del seu lleonet filòleg.

Després de molt pensar, passejar i donar voltes en cercle, la lleona ha acabat entrant d'incògnit a la classe, mentre encara fumejava el

tè del professor que ja havia començat la classe.

Dissimuladament, la lleona, evitava exhibir el color característic de la seva carpeta verda com la gespa primaveral i la passió continguda envers els seus apunts.

Tot i així, el professor seguia un ordre estricte preguntant sobre l'extens poema, l'Arpa, d'en Jacint Verdaguer.

Com el lector pot esperar, no cal avançar gaire la trama de la novel·la per predir el final.

Ha arribat el fatídic moment en que la lleona s'ha vist contra l'espasa i la paret: li ha tocat a ella respondre sobre uns versos XD

Hi havia dues possibles solucions:

-> admetre amb sinceritat i cohibició que era aliena a la classe. Una científica d'una altra universitat.

o bé

-> amb valor i lògica provar de trobar la solució a les metàfores d'un poema.

Com bé el títol aclara, la sort ha il·luminat la lleona que humilment escriu i sortosament ha sortit airosa de la situació, guanyant-se per la seva sorpresa l'aprovació i les felicitacions del professor

Sorpresa 3D

2010-11-14T21:06:00.001+01:00

Després d'haver aguantat setmanes de tortura, avui, finalment, s'ha desvetllat l'intriga. Avui s'ha entregat la sorpresa per la petita Juls.

Temps passat en fgc, metro i caminant fins arribar al destí (ben adormilats, cal apuntar. Llargues hores havíem passat mirant pel·lícules i escenes diverses, rememorant moment frikis, divertits i sobretot, ben feliços).

Hem arribat ben d'hora a Pl. Catalunya, hem visitat en "Tòfol" Colom, escalat lleons gegantins i m'he lamentat amargament per haver-me deixat la càmera... i no poder immortalitzar el moment.

En arribar al Maremagnum s'ha començat a qüestionar on la podríem dur, el seu instint li deia que seria per anar al zoo/aquàrium... però li ho desmentíem a tota hora XD

L'única pista sabuda era: Dofins.

Així doncs... Hem anat passejant, aparentment per ella sense rumb qualsevol en busca d'un wc (Sí! era la tapadera per entrar al IMAX sense que sospités!!)

Després de veure que la peli que tenia escollida des de feina setmanes havia patit una "avaria" i que no es podia emetre i que les entrades de l'aquàrium eren desorbitadament cares...

Hem acabat veient "Wild Ocean 3D".

La peli, per sort, ha

acabat satisfent les nostres expectatives :)

La resta del dia s'ha passejat per Barcelona. Els nostres passos han acabat al Parc de Ciutadella...

On ens ho hem passat super bé! Tocant el mamut gegant, fent-nos fotos imaginàries i sobretot, SOBRETOT!

Navegant!

Fent de pirates, perseguint la resta d'embarcacions, embarrancant, matant gavines minúscules, fent volar ànecs...

He reviscut la meva faceta més infantil, la més feliç.

Amor Particular

2010-11-11T22:23:00.001+01:00

Com t'ho podria dir

perquè em fos senzill, i et fos veritat,

que sovint em sé tan a prop teu, si canto,

que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,

i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,

que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,

en la joia junts, en la pena junts,

i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots

i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.

Per tot això i coses que t'amago

em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,

i vindrà l'adéu, com així ha de ser,

i em pregunto si trobaré el gest correcte,

i sabré acostumar-me a la teva absència,

però tot això serà una altra història,

ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Woody Allen

2010-11-08T18:37:00.003+01:00

"Me han agredido y me han pegado, pero me he defendido bien. A uno le rompí incluso una mano: necesité toda la cara, pero lo conseguí."

PS: Ja ho diuen: a mal temps, bona cara x)

I hope you don't mind I put down in words

2010-11-05T16:57:00.007+01:00

Ja fa un any que jo em trobava estirada al llit com la nena de la fotografia.

No anava vestida de rosa, ni tan sols portava vestit, però em sentia tan bonica com ella.

Amb la mirada vaig recórrer l'habitació fins que els meus ulls van trobar una llum que em va cridar l'atenció.

Vaig somriure-li innocent, com a nena que era. Volia acostar-m'hi, conèixer-la, fer-la meva.

Vaig incorporar-me i vaig agafar-la tendrament entre les mans.

De la mateixa manera que el Petit Príncep va domesticar la guineu, la llum ho va fer amb mi. Amb dolces paraules d'amor em va captivar.

La llum es va convertir llavors en la coseta més important per mi.

Així que havent entregat el meu regal més preuat, ja no podia deixar de cantar: How wonderful life is now you're in the world.

Sopa de Lletres

2010-11-04T21:50:00.010+01:00

Com sempre, em sorprèn la facilitat d'enamorar-me de les coses trivialment senzilles.

Caldo prefabricat + Filologia per a sopes + mistos rebels + molt d'amor de iaia = Sopa de Lletres

Ñ i Ç apareixien en aquesta sopa improvisada per a malalts :)

Sopeta calentona, abraçades reconfortants i llençols calentons són el remei per qualsevol cura sempre que hi hagi una bona dosi d'amor per contrarestar-ho tot.

PS: tu també em saps curar (K) UP!

PS2: el somriure infantil en ensenyar-te la sorpresa (Gumis) no ha tingut preu, t'adoro! :D

Simetria

2010-11-01T23:08:00.008+01:00

No habrías encontrado dos corazones más abiertos

Dos gustos más semejantes

Dos sentimientos más armónicos

La casa del lago

Comunicació contaminada

2010-10-30T15:44:00.001+02:00

Obres la porta i surts al carrer d'incògnit.

Camines sense ànims entre la multitud confonent-te amb les ombres. Els semàfors et fan parar. Els cotxes passen depressa, la gent segueix caminant estressada, tu et veus mogut per una onada de passos que caminen aparentment amb un rumb establert i decisió premeditada. No ets més que un cos que camina sense sentit. Ningú et coneix, no saben ni el teu nom ni pseudònim.

T'animes a caminar contra corrent.

(...)

Are you happier now? That Gods are dying?

T'adones que no pots continuar així, els ideals de la gent estan contaminats i ben morts. Així que millor deixar les preocupacions a la feina, en el calaix dels informes i les exigències dels "jefes". La vida és un somni, què millor que viure-la plena de colors i amb un somriure ben ampli?

Així que decideixes:

Caminar amb un somriure.

Fermament i amb el cap ben amunt. Amb il·lusió i alegria. La gent et mira, sorpresa, ets diferent. Et miren amb menyspreu, però hi ha una gran diferència,

tu ets feliç.

Psicosis

2010-10-29T16:26:00.005+02:00

- Ya hemos hecho los ejercicios fáciles...
Vamos a hacer los ejercicios difíciles...
En el exámen seran intermedios...
[cara de: muahahahahahahahahaha]

Por si os lo preguntáis; mi madre está muerta XD

Professor d'espectroscòpia

Després d'aquesta gran frase educativa de com fer humor negre a classe, ha seguit explicant i demostrant-nos de forma magistral com ens pot fer sentir inútils.
Tanmateix, el nostre ànim no ha decaigut, no és cap novetat conèixer algun professor que vulgui robar el cor als alumnes.

Diari

2010-10-20T15:07:00.006+02:00

- ¡Noo! Mi periódico...
- ¡Qué más da, Alex! ¿Hay algo indispensable que quieras saber?
Se separan y nadan veloces para recoger las página mojadas: anuncios, malas noticias, datos económicos, crónicas, política y espectáculos.
- Aquí está, ¿ves?..., es mi periódico...
Pero el interés dura un instante, Alex esboza una sonrisa. Es cierto, ¿qué debería saber? ¿Qué necesito? Nada. Lo tengo todo. La tengo a ella.

Federico Moccia - Perdona pero quiero casarme contigo

M i Y

2010-10-12T22:51:00.005+02:00

Aquest (llarg) cap de setmana ha estat un dels millors que he tingut mai.
Potser hagi estat passat per aigua i molt vent gèlid. Ha sortit molt poc el Sol i ha regnat el cel ple de la tirania dels núvols grisosos.
Tot i així, un altre tipus de Sol m'ha il·luminat tots els matins, migdies i nits.
Un somriure i una mirada plena de llum carreguen les piles a tothom a qui li vagi dirigida, sempre que vagi carregada d'una dosi extra d'amor incondicional.

El (llarg) cap de setmana, podria resumir-se com una petita estada en un "nidito de amor", però mentiria si digués això. Ha estat molt més.

Viatge direcció al mar francès, l'olor de sal, sorra mullada per la pluja, nostàlgia prop de l'horitzó i remullades accidentals. Estades en les botigues i els provadors, llargues cues per comprar, converses parlades i escoltades i idees culinàries sorgides de l'espera. Mirades cap al mirall, plenes d'intensitat, curiositat i comprensió. Sopars Japonesos amb bastonets i compartició de postres amb clients laterals (mai hauria pensat que un postre fet amb mongetes seria tan deliciós). Pluja, aigua, paraigües i peus xops. Abraçades, somriures i son, moltíssima son. Cuina en equip.

Felicitat

10 del 10 del 10

2010-10-10T22:03:00.002+02:00

El amor de Homer a la vida se destaca como una cualidad especialmente en esta época, cuando la corrección política, el exceso de buenas maneras, la falta de voluntad de juzgar a los demás, la obsesión por la salud física y el pesimismo a propósito de lo bueno y lo placentero de la vida son más o menos la regla general.
En esta época, Homer Simpson, en el parachoques de cuyo coche hay un adhesivo que dice "soltero y respondón", deslumbra porque abiertamente desobece las "verdades" del día: no es políticamente correcto, está más que encantado de juzgar a los demás y, des de luego, no parece obsesionado con su salud.
Estos rasgos tal vez no lo conviertan en una persona admirable, pero sí lo vuelven admirable en cierto modo y, lo que es más importante, nos hacen anhelar su presencia y la de todos los Homer Simpson del mundo.

Los Simpson y la filosofía - W. Irwin, M. T. Conard, A. J. Skoble

Vull ser un Homer Simpson. Ara que ja he canviat de número, que porto unes quantes hores de rodatge en el llargmetratge de la vida i que les meves espectatives de futur es van pulint cada cop una miqueta més, he decidit intentar gaudir una mica més de la vida.
He decidit que si no és ara quan un comença a viure la vida amb plenitud, quan tindrem temps per fer-ho?
Vull més postes de Sol, més hores sense dormir, més estrelles contades i imaginades, més estrelles fugaces i desitjos demanats, més núvols ensucrats de colors diversos.
Més estades amb els amigues, més nits dormides amb l'amor de la meva vida.
Més compromisos i més llibertats, més viatges, més dofins vistos amb vaixell, més ocells vistos des de muntanyes, més paisatges fotografiats, més natura i ciutat.

En definitiva, vull tota la vida que em queda per davant, tota l'energia per viure-la plenament, tot l'optimisme per no defallir mai i tot la paciència per saber fer-ho en el moment adequat.

Gràcies per compartir la vostra vida amb mi.

Ho sento però hem de compartir la vida

2010-10-06T18:25:00.004+02:00

- Simplemente por curiosidad, ¿cómo acabarías esta historia con el director?
- Citaría a Platón, ya que estaría ante un intelectual. Según él, al principio de la creación, los hombres y las mujeres no eran como son hoy; había un solo ser, que era bajo, un solo cuerpo y un cuello, pero cuya cabeza tenía dos caras, cada una mirando en una dirección. Era como si dos criaturas estuviesen pegadas por la espalda, con dos sexos opuestos, cuatro piernas, cuatro brazos.
Los dioses griegos, sin embargo, eran celosos, y vieron que la criatura que tenía cuatro brazos trabajaba más, dos caras opuestas estaban siempre vigilantes y no podían ser atacadas a traición, cuatro piernas no exigían tanto esfuerzo para permanecer de pie o andar durante largos periodos. Y lo que era más peligroso: la criatura tenía dos sexos diferentes, no necesitaba a nadie más para seguir reproduciéndose en la Tierra.
Entonces dijo Zeus, el supremo señor del Olimpo: “Tengo un plan para hacer que estos mortales pierdan su fuerza”.
Y con un rayo, partió a la criatura en dos, y así creó al hombre y a la mujer. Eso aumentó mucho la población del mundo, y al mismo tiempo desorientó y debilitó a los que en él habitaban, porque ahora tenían que buscar su parte perdida, abrazarla de nuevo, y en ese abrazo recuperar la antigua fuerza (…). A ese abrazo donde los dos cuerpos se confunden de nuevo en uno lo llamamos sexo.

Once minutos – Paulo Coelho

Jordi, en tu he trobat la meva meitat que fa que les peces encaixin com un engranatge, com un puzle. Ets la meitat que m’impulsa a caminar i a bategar plena de vida.

4a travessa Circutor – Montserrat

2010-10-03T23:50:00.003+02:00

Dissabte, ens vam dirigir des de Circutor (Viladecavalls) fins a Montserrat caminant, uns 24km aproximadament.

Van ser unes 6h i 30min molt intenses.
Inicialment, la lleona que escriu amb unes agulletes horribles i torturadores, havia pensat caminar i caminar fins la pujada de Montserrat per pujar-la amb el cremallera, ja que no es veia capacitada d’aconseguir tal repte amb les seves cametes felines.
Tot i així, després de moltes hores caminant, d’haver arribat al 3control, de menjar plàtan i beure begudes isotòniques, la lleona es va sentir prou encoratjada per seguir endavant.
Portàvem més 3/4 parts caminant, així que tot i la gran pendent, tampoc seria per tant, ja que lu més fort ja ho havíem passat... Cal esmentar que xino xano amb una molt grata companyia i amb unes magnífiques vistes.

[Els petons en cims de muntanya, tenen un gust a llibertat i realitzada felicitat que mai hauria gosat imaginar]

Així doncs, després de molt pensar i pensar, vaig arribar a la conclusió que abans de morir un bon català ha de fer tres coses bàsiques: plantar 1arbre, escriure un llibre i pujar a Montserrat caminant. Per tant, si jo sóc catalana, havia de fer un últim esforç i amb orgull i patriotisme, aconseguir arribar al cim.
Mai hauria imaginat que m’identificaria, literalment, amb un felí. La pujada va ser moltíssim més dura del que m’havia imaginat. Portava pocs metres quan ja volia desistir, però com a bona felina que sóc, era més fàcil pujar la resta de km que baixar els pocs metres que ja havia pujat. Amb un bastó en una mà, la mà de l’amor de la meva vida que m’agafava l’altra que tenia lliure i el suport moral que em flotava des de la boca juntament amb l’alè, vaig anar fent passets de vella fins aconseguir el zenit de la muntanya catalana. Quan ja vaig reconèixer que estàvem casi al final, la sensació de 3a edat em va desaparèixer per donar lloc a una felicitat d’adolescent.
Ho havia aconseguit!
Amb l’ajuda, la paciència i l’amor incondicional del meu lleonet. Sense ell, la lleona no estaria escrivint ara aquesta Bíblia extensa, s’hauria marcit com una flor sota el fred de l’hivern.
Jordi, t’ho dic amb total sinceritat. Gràcies. Me adonat que sense tu la meva vida no tindria sentit. Ets el meu pilar,la meva alegria i la meva felicitat. Com que ja sé el que és viure la vellesa amb tu XD deixa’m compartir-la amb tu i la resta de vida que ens queda per davant.

Jocs de Taula

2010-09-27T21:46:00.002+02:00

1 1 f. [LC] [IMF] Moble que consisteix en una peça llisa i plana sostinguda horitzontalment per peus o petges, que serveix per a menjar, escriure, treballar, jugar, etc.

e t c ?

Moltes coses poden amagar-se o entreveure's en el refons d'una taula. Un simple objecte generalment de fusta, entre molts d'altres materials, que guarda molts secrets inimaginables.

Mans indiscretes que fugen de les mirades curioses d'un col·loquial sopar familiar, visitant llocs foscos i inhòspits.
Cossos contorsionistes que confien els seus moviments sobre la seva estructura sòlida.
Treballadors que es desfoguen després d'hores de treball, suant el seu estrés.
Passions insospitades dins de consultes mèdiques.

La meva imaginació no sap anar més enllà...

Però, quantes vides pot haver alegrat una simple taula?

Ja ha passat un any!

2010-09-19T22:42:00.002+02:00

Mentides sorprenentment piadoses. Viatge en metro a cegues. Visita d'un moment històric importantíssim de la nostra cultura (Sagrada Família). Llargues cues i descobriment d'animals com a gàrgoles. Audioguia més fotos, moltíssimes fotos. Sudoku d'un 33, pilars llarguíssims, façanes del naixement i regals sorpresa (com una nena amb sabates noves).

Dinars d'origen 99,9% catalans. Passejades de retorn, abraçades i petons de carrer lleugerament passats per aigua.

Passió viscuda en la seqüela de tiburón-hannibal-missió impossible. Llençols arrugats i pessigolles despertades. Cómo conocí a vuestra madre. Claustrofòbia a altes hores de la nit i silenci gèlid de nevera. Cossos reconfortants i carícies felines. Esmorzar-dinar vs paper de plata. Dutxa per quatre persones.

Visita al mmmnnnac (MNAC) o com seria més fàcil museunacionald'artdecatalunya. Fotos blanques, fotos de guiri professional i fotos italianes. Moltes: M' e n c a n t e s. Mirades embadalides al tercer ull, d'altres extasiants, enamorades i odioses. 88 + 1 escales, però moltes més de mecàniques.

Petons i finalment, un llarg, intens i sincer: t'estimo.

P.S. I love you

2010-09-13T18:18:00.006+02:00

Jerry: ¿Te importaría que camináramos juntos?, vamos en la misma dirección. Yo me quedaré en este lado, no tenemos ni que hablar. Es agradable poder caminar junto a alguien sin hablar… cuando ya le conoces.

[Lo de no hablar no duró. Al poco tiempo ya no podía hacerte callar. Pero estabas encantadora intentándome impresionarme con William Blake y tus grandes planes. Yo no tenía ni idea de lo que hablabas, pero no podía evitar que me gustara escucharte.]

(…)

Holly: Sólo sé que si no creas en nosequé eres de los del montón, aunque no sea una obra de arte o un taco o calcetines. Sólo crea algo nuevo y perdurará y será tuyo, del mundo, ante ti. Y podrás mirarlo o escucharlo, leerlo, tocarlo y sabrás un poco más de ti… Más de lo que saben los demás. ¿Tiene algún sentido?

J: Sí… Dices que quieres pintar calcetines.

H: ¡Oh! ¡Es posible!

[En ese momento me enamoré de ti]

PS: (Denis): Está buenísimo, no? ¡Podría comer sobre ese culo!

Algun dia, ho faré, muajajajaajajajajajajajajaja (HH)

Caputxeta políticament correcte

2010-09-12T22:32:00.005+02:00

Érase una vez una persona de corta edad llamada Caperucita Roja que vivía con su madre en la linde de un bosque. Un día, su madre le pidió que llevase una cesta con fruta fresca y agua mineral a casa de su abuela, pero no porque lo considerara una labor propia de mujeres, atención, sino porque ello representa un acto generoso que contribuía a afianzar la sensación de comunidad. Además, su abuela no estaba enferma; antes bien, gozaba de completa salud física y mental y era perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que era.

Así, Caperucita Roja cogió su cesta y emprendió el camino a través del bosque. Muchas personas creían que el bosque era un lugar siniestro y peligroso, por lo que jamás se aventuraban en él. Caperucita Roja, por el contrario, poseía la suficiente confianza en su incipiente sexualidad como para evitar verse intimidada por una imaginería tan obviamente freudiana.

De camino a casa de su abuela, Caperucita Roja se vio abordada por un lobo que le preguntó qué llevaba en la cesta.

- Un saludable tentempié para mi abuela quien, sin duda alguna, es perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que es -respondió.

- No sé si sabes, querida -dijo el lobo-, que es peligroso para una niña pequeña recorrer sola estos bosques.

Respondió Caperucita:

- Encuentro esa observación sexista y en extremo insultante, pero haré caso omiso de ella debido a tu tradicional condición de proscrito social y a la perspectiva existencial -en tu caso propia y globalmente válida- que la angustia que tal condición te produce te ha llevado a desarrollar. Y ahora, si me perdonas, debo continuar mi camino.

Caperucita Roja enfiló nuevamente el sendero. Pero el lobo, liberado por su condición de segregado social de esa esclava dependencia del pensamiento lineal tan propia de Occidente, conocía una ruta más rápida para llegar a casa de la abuela. Tras irrumpir bruscamente en ella, devoró a la anciana, adoptando con ello una línea de conducta completamente válida para cualquier carnívoro. A continuación, inmune a las rígidas nociones tradicionales de lo masculino y lo femenino, se puso el camisón de la abuela y se acurrucó en el lecho.

Caperucita Roja entró en la cabaña y dijo:

- Abuela, te he traído algunas chucherías bajas en calorías y en sodio en reconocimiento a tu papel de sabia y generosa matriarca.

- Acércate más, criatura, para que pueda verte -dijo suavemente el lobo desde el lecho.

- ¡Oh! -repuso Caperucita-. Había olvidado que visualmente eres tan limitada como un topo. Pero, abuela, ¡qué ojos tan grandes tienes!

- Han visto mucho y han perdonado mucho, querida.

- Y, abuela, ¡qué nariz tan grande tienes!... relativamente hablando, claro está, y su modo indudablemente atractiva.

- Ha olido mucho y ha perdonado mucho, querida.

- Y... ¡abuela, qué dientes tan grandes tienes!

Respondió el lobo:

- Soy feliz de ser quien soy y lo que soy (...) -y, saltando de la cama, aferró a Caperucita Roja con sus garras, dispuesto a devorarla.

Caperucita gritó; no como resultado de la aparente tendencia del lobo hacia el travestismo, sino por la deliberada invasión que había realizado de su espacio personal.

Sus gritos llegaron a oídos de un operario de la industria maderera (o técnicos en combustibles vegetales, como él mismo prefería considerarse) que pasaba por allí. Al entrar en la cabaña, advirtió el revuelo y trató de intervenir. Pero apenas había alzado su hacha cuando tanto el lobo como Caperucita Roja se detuvieron simultáneamente.

- ¿Puede saberse con exactitud qué cree usted que está haciendo? -inquirió Caperucita.

El operario maderero parpadeó e intentó responder, pero las palabras no acudían a sus labios.

- ¡Se cree acaso que puede irrumpir aquí como un Neandertalense cualquiera y delegar su capacidad de reflexión en el arma que lleva consigo! -prosiguió Caperucita-. ¡Sexista! ¡Racista! ¿Cómo se atreve a dar por hecho que las mujeres y los lobos no son capaces de resolver sus propias diferencias sin la ayuda de un hombre?

Al oír el apasionado discurso de Caperucita, la abuela saltó de la panza del lobo, arrebató el hacha al operario maderero y le cortó la cabeza. Concluida la odisea, Caperucita, la abuela y el lobo creyeron experimentar cierta afinidad en sus objetivos, decidieron instaurar una forma alternativa de comunidad basada en la cooperación y el respeto mutuos y, juntos, vivieron felices en los bosques para siempre.

Ronroneig Felí

2010-09-08T14:31:00.005+02:00

Una mà coneguda s’acosta maliciosament a un cos suau.
Esquena, orelles i coll.
Els dits juguen entre el pelatge. Creen camins entre aquest llarg recorregut, estudiant el terreny.
A cada centímetre conquistat, un ronc plaent.
El cos es mou contorsionista, omplint-los, a l’atacant i a la extasiada víctima, d’una reconfortant, immensa i gaudida felicitat.

[PS: el meu "gat", per sort, és bastant més adorable que el gat horrible que apareix al video XD]

Tecla a tecla avanço per la teva pell

2010-08-30T16:56:00.004+02:00

Arriba un moment a la vida en que et qüestiones què has estat fent. Penses en el temps perdut i el que vindrà. Et preguntes què et depara la vida.

Les tecles del piano van avançant, lentament, però inexorablement.

Com la vida.

És com un tren. Sinó corres i vius, se t’escapa. No t’espera.

La vida s’acaba i cau com si fos un castell de cartes esclafat pel vent o com un castell de sorra engolit pel mar.

Al llarg de la vida coneixes gent, algunes es quedaran, altres marxaran i d’altres potser passaran de llarg.

Penses en la sort que tens pels que es queden, la tristesa pels que t’han deixat i potser indiferència pels que no t’han vist.

Fins que arriba un dia en que coneixes aquella persona.

El vent bufa, la pell se’t posa de gallina i el cor se t’anima. Les galtes s’encenen, els ulls se t’il·luminen i els ossos ballen amb el vals de la seva veu.

De sobte ja no són els braços, les cames o potser el cor el que més necessites per estar dempeus sinó que ella esdevé el centre del teu equilibri.

T’adones de com n’és important per la teva vida. La seva simpatia arrela en el teu interior fent créixer uns fonaments que t’impulsaran a recórrer temporals, vèncer marees o volar cel enllà. Desfarà els teus problemes amb paraules d’amor dolces i tendres, amb abraçades et reconfortarà i amb petons et sanarà.

Somies.

El seu cos nu tan perfecte i sublim, la música del seu respirar, la màgia del seu mirar. El mar de cabells quan acaricien el coixí, la seva figura abraçada pels llençols, les pigues que li decoren la pell suau, les cames llargues que omplen el llit, les mans que tant t’estimen, el somriure que et fa desbocar el cor, les orelles que saps que t’escolten tant en bons com en mals moments, el coll que t’encanta mossegar i petonejar, la pell de gallina que t’excita, els peus que et porten fins racons del món que mai hauries imaginat. Aquella veu que et va enamorar, reconfortar, animar, estimar...

T’adones el dia que et falta que no pots respirar, els ulls s’omplen de llàgrimes. Recordes tots els records recordables, tots els moments viscuts, tots els t’estimos. Recordes totes les promeses fetes, les paraules compartides, els sons robats, els petons regalats en mig de carrers transitats, les mans agafades pel passadís de casa. T’adones que mai res canviarà. T’adones que mai més seràs la mateixa, mai més podràs ser tu mateixa. Mai més podràs viure sense ell, mai més podràs oblidar amb intensitat

El seu somriure adormilat... T’adones que definitivament la teva vida ja no et pertany. Ara ell és la teva vida.

El jardinero fiel

2010-08-25T22:48:00.001+02:00

Pel·lícula que narra la vida d'un diplomàtic i la seva dona a l'Àfrica. Ella és una dona apassionada que lluita pels seus ideals. Ell, un jardiner fidel.

Després d'aquesta pel·lícula, se'm replanteja l'idea de treballar per alguna empresa farmacèutica.

"No, no hi ha hagut assassinats a Àfrica, només lamentables morts. I d'aquestes morts obtenim els beneficis de la civilització. Beneficis que obtenim fàcilment perquè aquelles vides es van comprar molt barates."

Science7

2010-08-24T23:29:00.000+02:00

Fa uns dies pel matí, la lleona va anar a la biblioteca amb la seva germana dofí (pq vol ser domadora de dofins o altrament dit: biòloga marina). Per aquest motiu, la cançó que musicalitzarà l'actualització d'avui va dedicada a ella, el meu monstre petit.

Sé perfectament que no entraria dins que el que es coneix com el "meu estil"... però últimament, estic sortint dels esquemes... Vull una música alegre, que em mantingui optimista i contenta... I la música que acostumo a escoltar (a part de que ja em té força rallada) em sembla que ja no és el que busco pel meu dia a dia. Bé, quan ja havíem decidit abandonar el recinte després d'estudiar i de llegir moltíssim (jo i ella respectivament), hem trobat un llibre en una "secció de regal".
És un llibre que consta de moltes fotografies ben originals sobre ciència, descobriments, cos humà i tecnologies.
Aquí bé un petit recull. Les que realment m'aporten algun significat, apareixeran més endavant, quan l'inspiració aparegui tímidament sota la pols.